Quan a la meva consulta rebo una persona afectada de fibromiàlgia comencem per tractar el dol que la mateixa malaltia causa sobre el pacient.
Un dol és conseqüència d’una pèrdua. Ja sigui de la salut, activitats, treball, relacions personals o expectatives. Una pèrdua comporta un sentiment de tristesa i és vital elaborar-la per a evitar que derivi en depressió. És aquest un punt clau en el tractament.
Es tracta de guiar la persona, seguint un procés determinat, perquè afronti i elabori aquest dol. El pacient ha d’acceptar la pèrdua i no ancorar-se en un lament, sinó tenir una visió realista i optimista. Al final d’aquest procés aconseguirà adaptar-se a un estil de vida amb major benestar.
Un altre afecte que s’ha de treballar és el sentiment de ràbia a causa de les seqüeles que provoca la fibromiàlgia. És vital que pugui esplaiar-se. Però sovint, segons la personalitat del pacient, no és fàcil que aquest sentiment aflori. En aquests casos el terapeuta ha de monitorizar-lo perquè sigui experimentat sanament, i tenir en compte que per evitar afrontar alguna cosa que li resulta dolorós la persona pot adoptar certes actituds a manera de “tapadora”.
Exemples d’aquestes poden ser: una fugida cap endavant (intentar carregar-se amb més responsabilitat o activitat), una negació de la malaltia (fer-se el fort), desplaçar la frustració cap a altres camps o persones, aïllar-se al sentir-se incomprès, ancorar-se inconscientment en una depressió. Existeix la por, no conscient, que si s’assumeix la malaltia i s’actua en conseqüència augmentin les pèrdues.
En resum, si no s’afronten aquests sentiments (entre altres) la conseqüència serà acumular més ansietat, més tensió i per això més dolor i no adaptar-se als tractaments i hàbits necessaris per a millorar.
Una vegada la persona ja estigui tan íntimament propera als seus sentiments, s’ha d’abordar la pregunta crucial: De quina manera està actuant el pacient que, conscientment o no, col•labora negativament a no tenir més qualitat de vida? Es tracta d’indagar quin tipus de pensaments, quines actituds, quines conductes no adequades realitza, per així aconseguir canviar-les. També hem de definir la seva personalitat, analitzant les relacions del pacient amb les persones del seu entorn i verificar si existeixen conflictes anteriors que siguin causa d’ansietat. A partir d’aquí es genera un canvi a l’interior de la persona que li permet adaptar-se a la seva vida actual. El terapeuta ha acompanyar-lo en aquest canvi.
M’agrada veure a les persones quan després d’aquest treball profund i emotiu, respiren profundament, com si es traguessin un pes i expressen alguna cosa com: “Bé, és el que hi ha, vaig a aprendre a afrontar les situacions conflictives per a estar millor i gaudir del que tinc”. Aquesta actitud em segueix mostrant cada dia el poder d’experimentar emocions.
Finalment vull agrair als pacients tot el que aprenc amb els seus casos particulars.
Pilar Benet Ollé
Psicòloga (Tarragona)
benetpilar@yahoo.es
