La fibromiàlgia és una malaltia d’etiologia desconeguda que es caracteritza per dolor crònic generalitzat que el pacient localitza en l’aparell locomotor. El símptoma dolor és, sens dubte, l’eix principal de la fibromiàlgia i les seves característiques són les que permeten el diagnòstic de la mateixa.
L’experiència dolorosa és una sensació absolutament personal i subjectiva però presenta unes característiques comunes en aquesta malaltia com són el seu patró crònic i la seva distribució per àmplies zones corporals. El llindar del dolor en aquesta malaltia es troba més baix del que és normal, sent necessaris estímuls de menor intensitat per a provocar dolor.
Encara no s’ha trobat la causa ni els mecanismes que la provoquen. En general els investigadors coincideixen en què la fibromiàlgia és una condició d’origen cerebral i no una malaltia del sistema nerviós perifèric ni dels teixits musculoesquelètics. S’han descrit anormalitats neuroquímiques en diferents nivells cerebrals. Estudis recents indiquen que en els pacients amb fibromiàlgia existeix una alteració dels mecanismes del processament del dolor, probablement per un desequilibri en els neuromoduladors del sistema nerviós central. Així s’han trobat nivells fins a tres vegades més alts de substància P en el líquid cefaloraquidi. La presència d’aquest pèptid afavoreix la transmissió dels estímuls dolorosos perquè facilita l’estimulació de les vies doloroses per altres neurotransmissors. Resulta interessant comprovar com la serotonina, neurotransmissor que actua com inhibidor, al costat de noradrenalina i encefalina, en les vies de transmissió del dolor a nivell de l’asta posterior de la medul·la espinal, està en nivells deficients en pacients afectats de fibromiàlgia. Aquest dèficit és la base que justifica l’ús de fàrmacs inhibidors de la recaptació de serotonina que intenten suplir aquesta manca, encara que els seus resultats no siguin tan bons com caldria esperar. A més amb tècniques de ressonància magnètica funcional s’ha observat un augment del flux sanguini cerebral en zones activades per estímuls dolorosos i la quantitat d’estímul necessària per activar aquestes zones en els pacients amb fibromiàlgia és menor que en persones sanes.
Pel que fa al tractament de la fibromiàlgia i en particular del símptoma dolor, convé recordar que els fàrmacs han d’utilitzar-se com a part d’un programa ampli que combini les diferents modalitats terapèutiques.
Amb la finalitat d’evitar la sobremedicació i prevenir desil·lusions, la meta hauria de ser la consecució d’alleugeriment simptomàtic, no la curació de la malaltia.
En la pràctica clínica, la teràpia analgèsica en la fibromiàlgia es basa en l’administració amb major o menor evidència d’eficàcia d’analgèsics i antiinflamatoris, relaxants musculars, antidepressius tricíclics, inhibidors de la recaptació de serotonina, noradrenalina i agents antiepilèptics, existint molts altres fàrmacs amb discret suport d’assaigs clínics publicats. És convenient evitar la polifarmàcia i tenir en compte la particular sensibilitat d’aquests pacients als agents sedants per tal d’evitar efectes secundaris.
Cal recordar finalment la importància de l’exercici físic aeròbic moderat en qualsevol de les seves modalitats i el tractament psicològic, que han demostrat en nombrosos estudis eficàcia tant en el símptoma dolor com en l’impacte global de la fibromiàlgia en la vida dels pacients.
Pedro Giralt Celiméndiz
Reumatòleg de l’Hospital Sant Bernabé. Berga.
