El dolor constitueix un fenomen psicològic que posseeix diverses característiques que van més enllà de la intensitat, la localització o la durada d’una sensació dolorosa. Així, la definició científica més recent ja recull la idea que el dolor representa una experiència sensorial i emocional desagradable. De la mateixa manera, les investigacions recents han posat de manifest que altres factors psicològics com l’atenció, la memòria, les emocions o el context social poden modificar la percepció del dolor. En definitiva, experimentar el dolor és un comportament complex controlat pel sistema nerviós que permet l’adaptació dels individus al seu medi ambient. Aquesta capacitat per a processar el dolor posseeix, almenys, tres funcions adaptables en els individus sans: en primer lloc, el dolor serveix com a senyal d’alarma per a indicar l’existència d’un dany corporal; així mateix, l’experiència del dolor permet que l’individu iniciï conductes que ajudin a reparar el dany corporal sofert; finalment, l’expressió del dolor permet advertir a altres individus sobre l’existència d’un perill que podria danyar-los a ells també.
En el cas de la fibromiàlgia (FM), igual que ocorre en altres síndromes de dolor crònic, la percepció del dolor es perllonga excessivament en el temps, perdent les seves funcions originals i afectant l’estat psicològic i social dels pacients. Així, resulta probable que aquesta prolongació en el temps d’una percepció dolorosa provoqui canvis profunds en el sistema nerviós i, per tant, en l’estat psicològic de les persones que ho pateixen. No obstant això, encara constitueix un desafiament per a la ciència desvetllar quins són els mecanismes que transformen i mantenen el dolor crònic. La nostra línia d’investigació es centra a analitzar els efectes que té la percepció del dolor de forma continuada sobre el funcionament emocional i cognitiu en els pacients amb FM. En particular, els nostres treballs parteixen de la hipòtesi que el dolor crònic ocasiona canvis importants en el funcionament cerebral dels pacients que afecten, per tant, en el processament de la informació sensorial, emocional i cognitiva. Per a això, les nostres investigacions utilitzen instruments d’avaluació neuropsicològica, així com diverses tècniques de neuroimatge per examinar el funcionament cerebral dels pacients amb dolor crònic. Els resultats d’aquestes proves són analitzats i comparats amb els que s’obtenen d’altres grups de pacients i persones sanes.
Bàsicament, les dades obtingudes pel nostre grup d’investigació posen en relleu que els pacients amb FM posseeixen una sèrie de característiques neuropsicològiques molt semblants a les que presenten altres pacients que pateixen dolor de forma crònica a causa d’una lesió corporal, però significativament diferents a les que mostren les persones sanes. En aquests treballs s’ha examinat, per exemple, quin és el llindar de dolor, és a dir, la quantitat d’estimulació necessària per a experimentar una sensació dolorosa mitjançant proves de calor, fred o pressió. Així mateix, hem analitzat com el cervell rep i interpreta aquesta informació sensorial i com determinats factors emocionals i socials poden influir sobre aquest processament cerebral.
Pel que fa als llindars per al dolor, hem confirmat no només que els pacients amb FM presenten llindars més reduïts que les persones sanes, és a dir una major sensibilitat per al dolor en aquelles zones corporals que els pacients identifiquen habitualment com punts sensibles, així com en altres zones que no solen considerar-se com doloroses. Aquesta major sensibilització cap al dolor posseeix algunes característiques diferencials entre els pacients amb FM. Així, per exemple, quan l’estímul nociu s’aplica de forma repetida i es fa una breu pausa entre dues sessions d’estimulació (60 minuts), les persones sanes presenten un patró de resposta similar en ambdues sessions. Per contra, els pacients amb FM són molt més sensibles cap a l’estímul nociu en la segona que en la primera sessió.
Un segon exemple dels nostres treballs sobre la sensibilitat al dolor il·lustra com el processament de la informació dolorosa també es veu influenciat significativament per factors socials en els pacients amb FM. En una investigació realitzada conjuntament amb científics de la Universitat de Tubinga (Alemanya), es va examinar la sensibilitat al dolor en dues condicions diferents: a) quan el pacient estava només amb l’experimentador, i b) quan es permetia que una persona pròxima i rellevant per al pacient estigués present durant el mesurament. L’anàlisi de les dades va posar de manifest que la sensibilitat cap al dolor es reduïa significativament quan els pacients amb FM eren examinats en presència de les persones rellevants comparat amb la situació “sol davant de l’experimentador”; mentre que no es va observar cap diferència en un grup de persones sanes. És a dir, es va observar que la presència i el suport d’una persona rellevant afavoreixen una reducció en la percepció del dolor en els pacients amb FM, però no en les persones sanes.
Aquests resultats suggereixen l’existència d’un mecanisme fisiològic relacionat amb una exagerada excitabilitat del sistema nerviós, que seria responsable de produir una sensibilització anormal en les vies que processen la informació del dolor. D’altra banda, el fet que factors externs com la presència d’una persona pròxima puguin modificar la percepció del dolor subratlla el caràcter multidimensional que posseeix el fenomen del dolor i el paper rellevant que juguen altres factors psicosocials en el seu manteniment de forma crònica.
En els últims anys s’ha produït un avenç important en el coneixement de les bases neurobiològiques de la percepció del dolor, identificant-se una sèrie de regions en el cervell que intervenen en diferents aspectes del processament del dolor entre les persones sanes. En aquest sentit, la nostra línia d’investigació s’ha centrat en l’avaluació del processament cerebral del dolor entre pacients amb FM. La utilització de tècniques de registre de l’activitat cerebral (EEG, imatges de ressonància magnètica funcional) juntament amb tasques d’estimulació sensorial, ens està permetent analitzar les possibles alteracions que presenten els pacients amb dolor crònic durant el processament de la informació sensorial. Així, per exemple, les investigacions més recents del nostre laboratori han revelat que les respostes cerebrals davant l’estimulació tàctil repetida són majors entre els pacients amb FM que entre les persones sanes. D’altra banda, hem observat que els pacients amb FM presenten una resposta cerebral més marcada i una percepció del dolor més intensa quan l’estimulació tàctil té lloc en un context emocionalment negatiu (per exemple, durant la visió d’imatges desagradables), comparat amb un context emocionalment positiu (visió d’imatges relaxants). Resulta interessant que aquest mateix tipus d’estimulació no desencadeni diferències significatives en les respostes cerebrals o la percepció del dolor entre pacients amb dolor musculoesquelètic d’origen orgànic (radiculopaties, artritis reumatoide) o, fins i tot, que l’estimulació tàctil generi respostes cerebrals més reduïdes en la condició emocional negativa que en la positiva entre les persones que no pateixen dolor crònic. En relació amb aquests resultats, cal assenyalar que la presència d’una persona rellevant per al pacient amb FM no només redueix la percepció del dolor, sinó que també redueix les respostes cerebrals davant l’estimulació tàctil repetida. Per això, és probable que aquestes alteracions en el processament cerebral de la informació tàctil estiguin directament relacionades amb el nivell de dolor que experimenten les persones amb FM. En definitiva, tots aquestes dades suggereixen una important influència de factors emocionals negatius i socials sobre la percepció del dolor i el processament cerebral de la informació tàctil entre els pacients amb FM. Les futures investigacions haurien d’esclarir fins a quin punt aquestes alteracions psicofisiològiques que presenten els pacients amb FM constitueixen marcadors clínics estables que puguin ser utilitzats terapèuticament per a la reducció de la deterioració psicològica, social i laboral que pateixen aquests pacients.
Dr. Pedro Montoya
Departament de psicologia
Universitat de les Illes Balears i Institut Universitari de Ciències de la Salut (IUNICS)
Palma
